Parramon, Ramon. Tensiones, dispersiones, cambios. En Fontcuberta, Joan. A través del mirall. Barcelona: 2011, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, pp. 8-11

Tensions, dispersions i canvis.

Prenent posicions. Art, pedagogia i espai social
Art i pedagogia no sempre es miren reconeixent-se l’un a l’altre. Sovint, des de la mirada artística, la pedagogia ha estat relegada a aportar un valor accessori a la producció cultural i ha estat vista sota el perill de minvar-ne la qualitat i la posició crítica. Des del vessant educatiu i d’acció social, el treball de l’artista es considera, freqüentment, poc obert a la col·laboració transdisciplinària, amb escassa capacitat per incidir en contextos específics o sense la persistència per treballar en processos expandits en el temps. El plantejament des del qual es posiciona ACVic va en la direcció que aquestes visions esbiaixades no anul·lin la capacitat de definir nous escenaris i de posar en evidència que han estat superades per projectes que actuen d’una manera renovadament crítica envers aquest tipus d’actituds.
Si la pedagogia l’entenem des de la producció d’experiències i si els coneixements i valors que se’n desprenen reverteixen en l’activació i participació de l’espai social, estem reafirmant el sentit polític de l’educació. Si aquest potencial transformador de la pràctica educativa el vehiculem conjuntament amb pràctiques artístiques que comparteixen aquest sentit transformador i el posem en relació amb el context (espai urbà, espai social i espai temporal), la producció de coneixements, valors i experiències poden generar noves polítiques culturals i aprenentatges basats en processos col·lectius. L’educador i teòric Paulo Freire va dir que l’educació no és neutra, és sempre política, i que no existeix pràctica educativa sense ètica ni estètica. Si combinem les pràctiques artístiques amb compromisos pedagògics (o compromisos artístics amb processos educatius), segur que obrirem noves perspectives tant des de l’àmbit de l’educació com des de l’àmbit de les arts que desplegaran en el territori formes d’aprenentatge fonamentades en experiències concretes. Si aquestes experiències es nodreixen dels complexos contextos contemporanis, aprendrem a conèixe’ns millor, comprendre millor les cultures que els configuren, augmentar la capacitat de raonament crític enfront dels canvis accelerats i el desbordant bombardeig de missatges i, probablement, podran transmetre d’una manera diferent les capacitats de l’art per tal d’articular experiències col·lectives amb voluntat transformadora.
Des d’aquest punt de partida i com a camp d’acció experimental, la relació art-pedagogia no persegueix tan sols educar a través de l’art o buscar nous públics per a l’art, sinó que sobretot procura generar situacions en les quals es possibiliti experimentar amb la transmissió de coneixements i l’intercanvi d’experiències, investigar en la producció artística, tot utilitzant tècniques i mitjans que permetin comunicar-ho i vehicular-ho a través de la incorporació o revitalització de dinàmiques socials. Les línies generals en les quals es fonamenta el programa d’ACVic giren a l’entorn de tres elements interconnectats: la producció artística, el treball pedagògic i les xarxes de relació. Mitjançant els programes EXPO, EDU i LAB es porten a terme la major part d’activitats que s’inscriuen sota aquest plantejament, cercant que públics, usuaris i agents involucrats s’incorporin progressivament a un projecte prou mal·leable per tal que hi tinguin cabuda totes aquelles pràctiques compromeses amb l’espai social susceptibles de relacionar-se amb pràctiques artístiques. De fet, és un espai transversal que creua diverses pràctiques que entre elles es poden relacionar a partir d’un projecte comú.

A través del mirall, l’exposició
Les pràctiques artístiques han de reflectir els conflictes quotidians que convergeixen en l’espai social. Un dels temes d’aquest debat contemporani passa pel canvi de paradigma que han plantejat les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació global. L’art, per més que en certs moments es consideri que pertany a una esfera marginal de les activitats contemporànies, no s’escapa de formar part d’aquest ampli espectre de la comunicació. L’art, i per tant la comunicació, estan clarament afectats per múltiples canvis que han introduït les tecnologies en combinació amb Internet.
Amb l’exposició A través del mirall, Joan Fontcuberta participa de ple en una sèrie de qüestions que són crucials en aquest debat contemporani. L’exposició planteja una reflexió sobre la importància i l’increment d’imatges, la proliferació d’autors enfront de la transformació del concepte tradicional d’autoria, la facilitat de generar imatges, la pèrdua del seu control, el potencial de difusió i dispersió vírica de la xarxa, les amenaces en les nocions de privacitat enfront de l’escenificació pública de la intimitat, elements tots ells evidenciats i potenciats amb l’ús de les xarxes socials i, en aquest cas, creuant-ho des de la perspectiva artística. Compilant aquelles imatges de persones que es fotografien davant del mirall, la majoria publicades a Internet i difoses mitjançant l’ús de les xarxes socials, disparant-les en una sobreprojecció d’autoretrats especulars, l’espai expositiu es transforma a partir de la confluència de múltiples imatges que se sobreposen, convertint-lo en un escenari saturat en el qual té lloc un espectacle de desbordada subjectivitat en què, com comenta Joan Fontcuberta, “preval l’autoexploració lúdica per sobre la memòria”. A l’exposició s’hi troba un dispositiu dotat amb una càmera i un software en el qual l’espectador pot afegir el seu autoretrat a l’exposició.
Joan Fontcuberta va dir, en una determinada ocasió en què presentava part del seu treball, que a grans trets hi ha dos tipus de fotografia, la que pertany a un ordre decoratiu i la que s’ubica en l’àmbit del pensament; la que embelleix i la que fa pensar. Des dels seus inicis ell treballa en el camp de la fotografia que indueix a la reflexió, la que subverteix la realitat i en genera una de nova inscrita en el pensament de l’espectador. Aquest és el repte i el punt de partida en la majoria dels seus treballs, articular un conjunt d’imatges que orientin o desorientin l’espectador cap a unes determinades realitats (o pararealitats) per tal de qüestionar, debatre o senzillament induir a la reflexió, incitant l’espectador a assumir un rol actiu. Però quan les imatges es multipliquen i es multipliquen, com és en aquest cas, les reflexions han de partir del conjunt significatiu. Aquí Internet és el mitjà i el missatge. Un mitjà multiplicador i un missatge que ens arriba saturat. La nostra mirada està condicionada per aquests mecanismes. Una imatge ens pot fer pensar, la multiplicació d’imatges no ens fa pensar de manera proporcional; contràriament ens atordeix, ens embriaga. L’artista ens posa un mirall en el qual es reflecteix una realitat saturada d’informació visual, una manera subversiva d’exercir el control social. L’excés d’informació ens allunya de la capacitat de concentració, de reflexió, de pensament.

Tecnologies de la dispersió
La construcció de les imatges i la representació del món ja no són patrimoni d’un selecte grup d’artistes, ja siguin fotògrafs, cineastes, reporters, videoartistes, dibuixants, pintors o de qualsevol de les branques de les arts i la creació contemporànies. Les tecnologies de la imatge són les que més ràpidament han evolucionat cap a una democratització i ús generalitzat, i no tan sols en l’àmbit de la creació d’imatges, sinó en el context global de la comunicació. L’entorn contemporani ha introduït profunds canvis en l’àmbit de la producció, difusió i consum de textos, imatges, sons, infografies i dades, de manera que la producció i lectura o l’emissió i recepció de missatges ja no es pot entendre com un sistema unidireccional (emissor, missatge, receptor). El receptor és alhora l’emissor i, per tant, es converteix en productor de missatges. Per la facilitat que actualment ofereixen les noves tecnologies, el nombre de productors-consumidors de missatges-imatges s’ha multiplicat exponencialment. D’altra banda, la comunicació pública s’ha desmassificat per tal d’adreçar-se a l’usuari, els missatges cerquen l’individu o grups que comparteixen afinitats. Canvis recents i radicals que han portat a plantejar nous paradigmes en la comunicació amb l’aparició de l’actual paisatge mediàtic que facilita la Xarxa. José Luis Orihuela ha sistematitzat aquests canvis en deu punts per tal d’explicar el pas cap a l’e-comunicació. Aquests, de manera resumida, són: (1) l’usuari esdevé l’eix sobre el qual pivota el procés comunicatiu; (2) el contingut com a vector d’identitat que ha de ser accessible des de múltiples plataformes, la imatge de marca transfereix valor aportant credibilitat i prestigi; (3) els llenguatges multimèdia s’han democratitzat i universalitzat, els diferents mitjans de comunicació conflueixen a Internet i permeten la convergència de tots els suports informatius (text, fotografia, vídeo, àudio, gràfics, animacions); (4) la informació i l’actualització de continguts es fa en temps real, això s’amplifica per l’ús creixent de les xarxes socials, que alhora fan de multiplicadores dels relats en temps real; (5) de l’escassetat a l’abundància, s’ha passat dels canals restringits de comunicació a l’excés d’informació i, per tant, a la gestió de l’excés; (6) la no intermediació en els processos comunicatius, això proposa un àmbit de debat que passa per la cerca i edició de la informació, el contrast de les fonts, el sentit d’oportunitat, en definitiva elements que afecten l’autoria professional; (7) l’accent en l’accés als sistemes adquireix valor i es prioritza atenent que la distribució és multidireccional i asimètrica; (8) les diverses dimensions de la interactivitat, de la unidireccionalitat a la comunicació dinàmica, immediata, participativa; (9) l’hipertext com a gramàtica del món digital, per tant un sistema de lectura ramificada i entrellaçada; i com a desè punt, la revalorització del coneixement per sobre de la informació. La gestió del coneixement, la seva difusió i la creació d’una massa crítica (usuaris) esdevenen uns dels principals motius de preocupació per a qualsevol emissor-receptor que és alhora usuari-productor de continguts en un espai comunicatiu universal.
La majoria de persones tenen a les seves mans nombrosos artefactes tecnològics que permeten una frenètica activitat multitasca, i les persones cada vegada s’han hagut d’adaptar més a aquesta necessitat d’estar fent diverses coses alhora. Els més joves sembla que ja ho tenen incorporat a l’ADN. Això no vol dir que el nivell de concentració es mantingui de la mateixa manera en les diverses tasques. De fet, més que tecnologies de la informació tendeixen a la dispersió. Evidentment, l’aparell que concentra de manera més eficaç tot aquest conjunt de dispositius és el mòbil, per la seva compilació de patents en un reduït espai que permeten parlar per telèfon, navegar per Internet, connectar-se a qualsevol xarxa social, fer fotos i geolocalitzar-les, escoltar música, enregistrar àudio, enviar missatges, jugar, gravar vídeo en alta definició, penjar-lo a Internet i tota un seguit d’applets en constant augment que depenen de la imaginació dels desenvolupadors de software en conjunció amb el fabulós negoci de la telefonia. Un negoci repartit entre comptades grans multinacionals que espremen la “democratització” tecnològica mitjançant un dels productes que reuneix, en un espai cada vegada més reduït, els més grans invents de la nostra època globalitzada. Tot i que el telèfon és sens dubte el capdavanter, s’han de tenir en compte molts altres productes més especialitzats però que també permeten combinar la comunicació (relació amb el altres) amb l’arxiu (coneixement i registre) i la distribució de continguts (difusió globalitzada), mitjançant imatges fixes o en moviment, missatges, textos, twits, blocs, posts, etc. La multiplicació de mitjans i la seva interrelació amplifiquen la possibilitat de veus a l’esfera pública, incrementen la possibilitat d’autogestió i de construcció de xarxes de socialització que inevitablement incideixen en l’espai sociopolític. “La proliferació d’aquestes invencions mediàtiques menors significa que existeix un creixent nombre de visions alternatives publicitades sobre la nostra realitat social, la qual cosa crea la possibilitat d’una creixent diversitat d’enfocaments i veus en el domini públic.”
En una conferència impartida a la Universitat de Vic en el marc de l’exposició A través del mirall, Joan Fontcuberta comentava que en un determinat moment, previ a tota aquesta evidència tecnològica actual i amb l’objectiu d’assessorar un estudi que estava portant a terme una empresa, se li va demanar opinió sobre com veuria si un telèfon pogués fer fotos. Ell va contestar que aquell enginy seria un absolut fracàs. Aquell era un moment en què les bones fotos requerien bones càmeres, inaccessibles per a la majoria de mortals. Evidentment, el temps ha demostrat el seu visionari error, i afegia que probablement, si li haguessin demanat l’opinió sobre una càmera fotogràfica que permetés fer trucades de telèfon, de ben segur que hauria manifestat que aquest sí que seria un gran invent.
Aquest comentari de Fontcuberta evidencia la seva ironia i la capacitat d’adaptar-se als nous escenaris, però alhora planteja la inevitable angoixa que per a molts fotògrafs ha suposat i està suposant aquesta canvi de paradigma impulsat per les noves tecnologies. El fet que són tecnologies assequibles i la possibilitat que tenen un gran nombre de persones de dedicar-hi una major quantitat de temps faciliten la seva expansió. La retardada incorporació dels joves als mercats de treball, les nombroses persones que no tenen feina i la conquesta del dret a disposar de temps d’oci per aquells que treballen contribueixen a la proliferació d’imatges i textos que circulen continuadament per les xarxes socials. Bé, no és tan sols la gestió del temps lliure la que permet una gran activitat comunicativa (i per tant consumidora i emissora de missatges), sinó també la necessitat d’alimentar constantment la circulació i difusió de continguts, que fa que empreses, professionals, associacions, ONG o qualsevol projecte que vulgui dotar-se de valor estigui igualment pendent o dependent d’aquestes tecnologies i la seva connexió en la Xarxa. I és que qui no està present en aquest espai públic virtual deixa d’existir. La transformació de les economies productives en economies de serveis, amb una major necessitat de comunicació, de multiplicació de mercats, la desaparició de la plena ocupació amb una conseqüent major disponibilitat de temps, la transició de la societat del treball cap a la societat del saber i tota un seguit de canvis que s’han accentuat de manera progressiva contribueixen, cadascun a la seva manera, a incrementar la presència en aquests nous espais públics virtuals (també reals). En una economia política basada en la inseguretat, en la societat del risc i on la velocitat continua sent el motor social, l’angoixa de molts fotògrafs en aquest moment d’ultraproductivitat d’imatges i d’aparició de nous rols és tan sols equiparable a l’angoixa dels pintors en el moment en què la fotografia va aparèixer a la nostra societat. En aquell moment la pintura va haver de fer un radical gir per sobreviure a la competència que significava aquella combinació d’invents científics (òptica, química, mecànica) en el context de la representació. De la mateixa manera que en l’aparició dels primers daguerreotips cap al 1839 varen portar a manifestar que la pintura havia mort, a principis dels anys noranta William J. Mitchell va considerar que la imatge digital havia desplaçat de manera radical i permanent la fotografia, i amb ella un del valors que encara mantenien les imatges analògiques, que era ser garantia visual de la veritat. Amb la imatge digital això s’ha dissolt, per la facilitat de la seva manipulació i la desaparició del concepte d’original i còpia. Com bé assenyala Fontcuberta en un article publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia, “Tallant les amarres dels seus valors fundacionals, abandonant les prescripcions històriques de veritat i memòria, la fotografia ha acabat cedint el testimoni: la postfotografia és el que queda de la fotografia”.
És aquest un article en el qual explicita clarament la seva visió del context artístic contemporani en relació amb la fotografia, amb les noves tecnologies, amb el context social, amb la circulació de la informació i amb el seu accés (el que anomena estètica de l’accés) i presenta un decàleg que resumeix de manera lúcida els elements essencials de la tensió existent provocada per aquest canvi de paradigma que afecta de ple les arts contemporànies. Alguns d’ells són la dissipació de rols en la creació contemporània (artista, curador, professor, productor…), la circulació i gestió de les imatges per sobre dels continguts, l’economia del reciclatge per sobre de la nova producció d’imatges, el compartir més que posseir o la dissolució del concepte d’autoria.
Aquesta situació contemporània sobre el tema de l’autoria no és res més que una prolongació de la mort de l’autor pronosticada per Roland Barthes el 1967. Una situació que afecta no solament la fotografia, sinó la pràctica artística en la seva totalitat. La producció d’imatges s’ha convertit en una pràctica generalitzada; si l’autor pot ser qualsevol, probablement l’autor cada vegada és menys important o adquireix una importància testimonial i temporal. El que creix en interès és l’esdeveniment global que ordena i dóna sentit al conjunt dispers i prolífic. En el camp de l’art són les biennals, els festivals, els esdeveniments que són construïts, consumits i compartits de manera col·lectiva. Una espècie de reproducció de la sobreinformació existent a la Xarxa però a través d’uns recorreguts seleccionats i ordenats per tal donar un cert sentit al caos permanent de l’espai públic, en un món desorientat, divers culturalment i alhora globalitzat.
Segurament la ingent producció d’imatges i textos que donen i donaran sentit al estudis etnològics sobre el present en el futur prenen forma en l’espai d’Internet. En aquest cas, Joan Fontcuberta ha convertit aquest tema en base de la seva producció artística més recent i també en motiu de les seves investigacions cap a una pràctica artística contemporània, fonamentada en la postfotografia en un context postfordista.

[1] Paulo Freire, Pedagogía del compromiso, Barcelona, Hipatia Editorial, 2009.

[1]José Luis Orihuela, “Los nuevos paradigmas de la comunicación”, eCuaderno, 2002. Disponible en línia a: <http://www.ecuaderno.com/paradigmas>.

[1] Andreas Broeckmann, “Engage.net: estrategias mediáticas menores para la fotografia en internet” [2000], a Jorge Luis Marzo (ed.), Fotografia y activismo. Textos y prácticas (1979-2000), Barcelona, Editorial Gustavo Gili, 2006, p. 367-371.

[1] Per a aquests temes, vegeu Ulrich Beck, Un nuevo mundo feliz. La precariedad del trabajo en la era de la globalización, Barcelona, Paidós, 2007.

[1] William J. Mitchell, The Reconfigured Eye: Visual Truth in the Post-Photographic Era, Cambridge, MIT Press, 1994, p. 23-57.

[1] Joan Fontcuberta, “Por un manifiesto posfotográfico”, Cultura/s [La Vanguardia, Barcelona], núm. 464 [11 maig 2011].

[1] Tot i que per a Roland Barthes la mort de l’autor fa referència al naixement de l’espectador en tant que intèrpret de l’obra i per tant adquireix una responsabilitat autoral en tant que és qui acaba donant sentit als textos o a la obra d’art. La dissolució de l’autoria en el context contemporani és un discurs que s’ha construït sobretot a partir de l’ús d’Internet, la reapropiació d’imatges i la filosofia del software de codi obert, en què l’autoria és compartida.

 


Text publicat en el Catàleg de l’exposició “A través del mirall” de Joan Fontcuberta. Organitzada pel Departament de Cultura, a través de la Direcció General de Promoció i Cooperació Cultural, i produïda per ACVic Centre d’Arts Contemporànies. Servei de publicacions del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Generalitat de Catalunya. Barcelona 2011

Catàleg de l’exposició “A través del mirall” de Joan Fontcuberta. Organitzada pel Departament de Cultura, a través de la Direcció General de Promoció i Cooperació Cultural, i produïda per ACVic Centre d’Arts Contemporànies. Amb aquesta mostra, Fontcuberta planteja una reflexió sobre l’increment d’imatges i la proliferació d’autors, així com el potencial de difusió i dispersió vírica, elements tots ells en augment amb l’ús de les xarxes socials. Compilant imatges de persones que es fotografien davant del mirall i disparant-les en una sobreprojecció de retrats especulars, l’espai expositiu es transforma a partir de la confluència de múltiples imatges que se sobreposen, i esdevé un escenari de saturada subjectivitat. A l’exposició s’hi troba un dispositiu dotat amb una càmera i un software amb el que l’espectador es pot afegir a l’exposició a través del seu retrat.
Accedir al catàleg

SUMARI
PRESENTACIONS
3    A través del mirall. Ferran Mascarell, Conseller de Cultura
4    Art, educació i territori. Regidoria de Cultura i Ciutadania de l’Ajuntament de Vic / H. Associació per a les Arts Contemporànies
6    Prenent posicions Art, pedagogia i espai social. Ramon Parramon Director d’ACVic
TEXTOS
9    Tensions, dispersions i canvis. Ramon Parramon
23   Amb una sola mà sobre l’onanisme fotogràfic. Joana Hurtado Matheu
33   L’era del mirall. Joan Fontcuberta
43   Biografia de Joan Fontcuberta
TRADUCCIONS
45   Textos en castellano
57   Texts in English
A través del Mirall, Joan Fontcuberta.
> Descarregar catàleg en baixa resolució [5,15 MB]
> Descarregar catàleg en alta resolució [76,58 MB]