ENTRE ART I EDUCACIÓ. INSTITUCIONS HÍBRIDES, PRÀCTIQUES EXPERIMENTALS I TERRITORIS PER DEFINIR.
Ramon Parramon Arimany

Publicat a : Acaso, M., Bosch, E., Carbó, G., Centelles, J. et all. Més enllà del binomi cultura i educació: aproximacions des de l’àmbit local. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2018. ISBN: 978-84-9803-856-9
[Descarregar pdf]

Paraules clau.
Art i educació, transversalitats, espais zombi, sistemes emergents.

INTRODUCCIÓ
Aquest article vol contribuir a reflexionar sobre les relacions entre les institucions culturals i les institucions educatives: que incrementin el seu nivell d’interacció mitjançant l’activació de pràctiques fonamentades en xarxes de col·laboració i desplegades en espais de producció i aprenentatge compartits. També, que es configurin noves formes d’institucionalitat a partir de projectes experimentals i programes innovadors entre territoris desconeguts, de naturalesa híbrida i amb metodologies extradisciplinàries. Perquè això passi hi ha una sèrie d’accions de caràcter recíproc que han de posar-se en pràctica des de la perspectiva dels subjectes institucionals que hi prenen part, accions com són afectar-se, desprotegir-se, contagiar-se, desaprendre’s, infiltrar-se, copiar-se, intercanviar-se, mullar-se, motivar-se…Totes elles fan referència a fets que inicialment podrien semblar poc objectivables, però que esdevenen necessaries per a una veritable transferència de coneixements i aprenentatges mitjançant experiències co-habitades. Tot el que es desprengui d’aquesta interacció mútua ha de tenir per objectiu la voluntat de transformació, com a mínim bidireccional i a ser possible multidireccional. L’art pot transformar l’educació de la mateixa manera que l’educació pot transformar l’art. Hi ha una afectació institucional recíproca i com a conseqüència molts altres elements poden veure’s alterats. Per exemple, les persones, les relacions entre elles, o les maneres de veure, analitzar i entendre les coses. Cal dir, també, que aquest text parla amb la mirada posada en les relacions entre institucions culturals vinculades amb l’art (museus, centres d’art) i institucions educatives (escoles, instituts, i alguns espais d’educació no formal); bàsicament perquè són reflexions fonamentades en l’experiència sobre el terreny.

No es tracta de crear savis. Es tracta d’aixecar l’ànim d’aquells que es creuen inferiors en intel·ligència, de treure’ls del pantà on estan estancats: no en el de la ignorància, sinó el del menyspreu de sí mateixos, del menyspreu en sí de la criatura raonable. Es tracta de fer persones emancipades i emancipadores” (Rancière, Jacques; 2003).

INSTITUCIONS COM A ESPAIS ZOMBI?

Una institució és un sistema que compleix una funció d’interès públic, organitzat des d’una perspectiva de caire social i col·lectiu, que persegueix preservar o activar elements que pertanyen al bé comú; però també ordenar i normalitzar el comportament d’un conjunt d’individus que en són part. “Les institucions són sistemes de regles socials establertes i esteses que estructuren les interaccions socials”1. Aquestes inclouen normes de comportament, convencions socials i formes legals. Cada institució pot tenir, i de fet té, les seves pròpies normes. Però si ens referim en aquests cas als museus o centres d’art, entre ells comparteixen unes normes de mínim comú denominador, definides a partir dels seus objectius essencials. Per exemple, compilar, preservar, conservar, difondre i activar de manera creativa el coneixement del patrimoni cultural, podria ser un comú denominador de la tasca dels museus. Promoure la creació, la investigació, la producció, l’exhibició i la difusió de les pràctiques artístiques contemporànies, podria ser també un comú denominador del centres d’art. Totes i cadascuna de les normes de comportament que desplegui cada institució de manera individual hauran de potenciar aquests elements bàsics i no podran atemptar contra ells. Les escoles fonamenten les seves normes a partir de la millora de les competències bàsiques dels seus alumnes, a partir d’aprendre a fer, aprendre a ser, actuar de manera autònoma, a conviure i habitar el món, i en definitiva, aprendre a aprendre.

El problema apareix quan les normes, més que ajudar a construir i desplegar una programació potent, frenen, posen barreres, burocratitzen en excés, monotonitzen i desactiven qualsevol iniciativa que persegueixi posar en marxa pràctiques experimentals forjades en un territori híbrid entre dues o més institucions, on els seus comuns denominadors no coincideixen explícitament. En un recent treball d’investigació sobre “assemblearisme i art”2, vàrem entrevistar a membres d’una organització d’artistes que portava poc temps constituïda, i alguns d’ells coincidien en dir que una de les grans tasques que estaven fent era redactar protocols per definir les normes de comportament internes. Comentaven que tot això era impulsat per la necessitat de crear mecanismes d’autoprotecció vers la mateixa incipient institució. Una barreja de necessitat institucionalitzadora i una desconfiança interna cap alguns membres sospitosos de poder desplegar activitats que atemptéssim contra els principis comuns de l’organització. El procés d’institucionalització podia minvar la capacitat d’acció, projecció i experimentació, però no fer-ho podia deixar una via oberta a que cada membre interpretés de manera poc consensuada les finalitats d’una organització assembleària enmig d’un procés constituent. Mentre alguns alabaven aquesta capacitat organitzativa, d’altres veien en ella un alt risc d’autoprotecció endogàmica.

Un dels altres perills que pateixen les institucions és el risc d’esdevenir espais zombi. El sociòleg Ulrich Beck (2002) va utilitzar el concepte zombi per referir-se a institucions que estan mortes, però encara vives3. I es refereix a organismes institucionals de caire global que, més que fer i actuar per una causa, amb el temps la seva raó de ser es veu reduïda a un manteniment de les persones, dels edificis que les acullen o de les estructures de poder. Institucions en les que la seva capacitat o voluntat d’acció ha quedat molt reduïda i desconnectada dels espais de vida quotidiana. També utilitza aquest concepte per abordar aquells elements heretats del passat i que segueixen llastrant una visió renovadora vers el present i el futur, “Les categories zombis són categories vives-mortes que ronden pels nostres caps i condicionen la nostra visió de realitats que no deixen de desaparèixer”4. Jorge Fernández Gonzalo (2011) ha analitzat la terminologia nascuda en les ficcions de sèrie B, i utilitza el concepte com una metàfora, des d’on entendre la societat del control, les tecnologies de la mediació que generen entorns hiperrealistes, i la priorització del consum com a base de manteniment de la maquinària capitalista. Tot plegat , un mecanisme que desplaça i prescindeix de tots aquells que no formen part de les hordes consumistes. Espais zombi és també un concepte metafòric utilitzat en una de les propostes d’Idensitat5 per tal de definir aquells espais que, malgrat comptar amb nombrosos projectes i intents de transformació, no han aconseguit encara assolir una entitat de projecció de vivilitat, o habitabilitat prou intensa. “L‘espai zombi és aquell que es defineix mitjançant fragments ideats que no van arribar a materialitzar-se totalment. És un lloc que viu -no mort- de manera desencaixada malgrat els múltiples intents de prefigurar-lo com una cosa articulada. És un espai on diverses formes de vida dislocades es reorganitzen”6. La institució com a espai zombi seria aquella entitat que malgrat haver patit intents de reconfiguració , ja sigui perquè manté estructures o conceptes caducs, ja sigui perquè ha estat subjecte a un excés de projectes desconnexos, o perquè es manté més adherida a l’estricta normativització, es genera una situació que l’impedeix avançar cap a un procés d’actualització i renovació necessàriai que, per tant, entra en un període de dubtosa vitalitat. Segueix viva però zombificada.

Segurament que ens venen al cap moltes institucions culturals o educatives que es troben en aquesta situació, no vindria al cas llistar-les, però si que és oportú plantejar que aquest és un dels riscos que invalida la capacitat transformadora que tota institució hauria d’incorporar. En el període de crisi sobre el model de la gestió pública, que es va iniciar el 2008 sota el nom de “crisi financera”, les famoses “retallades” en l’àmbit públic van contribuir a accelerar els processos de zombificació institucional. El sector cultural va ser un dels grans damnificats7. Molts projectes i institucions culturals segueixen afectats , d’altres han aconseguit reinventar-se a partir de dinàmiques transversals renovades.

TRANSVERSALITAT COM A OPORTUNITAT

Quan es generen projectes o programes que impliquen dos o més àmbits institucionals -com serien en aquest cas els espais culturals i els espais educatius-, estem plantejant que haurien de fonamentar-se en un sistema de connexions transversals i extradisciplinàries per superar el risc de zombificació. Un plantejament sistèmic, que és alhora transversal i extradisciplinari, ha de poder evitar un altre risc com és el d’enquistar-se en generar experiments eventuals continuats, proves pilot, o projectes puntuals que defugen de traçar experiències que es fonamenten en el llarg recorregut, i que no volen reafirmar-se en el caràcter d’excepcionalitat permanent. De manera contrària, la multiprogramació hiperactiva i desbordant pot produir un efecte similar.

La transversalitat és una capacitat que les pràctiques artístiques contemporànies (i moltes de les institucions que les impulsen) han desplegat de manera militant, com a part d’una acció política. La transversalitat en aquest context es refereix a aquelles pràctiques que connecten actors i recursos del circuit artístic amb projectes i experiments que no s’esgoten en aquest circuit, i que s’expandeixen cap a altres llocs. L’extradiciplinarietat fa referència a metodologies de fer, extralimitant els habituals àmbits disciplinaris, per tal d’analitzar i actuar en el desenvolupament d’una societat complexa. Contempla la necessitat de posar l’atenció cap a una altre cosa, un altre lloc, un camp o una disciplina aliena a la disciplina original, per després retornar al punt d’inici amb un sentit crític i amb voluntat de transformar la disciplina o disciplines originals. Brian Holmes (2008) ha tractat aquesta relació entre transversalitat i investigació extradisciplinària8. La “noció de transversalitat” ha estat elaborada des de l’àmbit de les arts en relació amb la crítica a les institucions, incorporant mecanismes i projectes de caràcter col·lectiu que operen en xarxa. En el moment en que els aspectes crítics, analítics i subjectius transiten per disciplines allunyades de l’art, van i tornen, afectant i afectant-se a partir de les relacions amb altres camps de treball, es plantegen noves condicions de producció que poden ser definides com “extradiciplinars”.

Durant el 2016 vaig estar involucrat en posar en marxa un projecte pilot, des de l’experiència que vàrem anomenar Laboratori Porositats9. Crec que val la pena explicar-lo ja que va ser un intent de portar a la pràctica alguns dels plantejaments que estem comentant. Porositats es definia a partir d’un grup de treball implementat en tres ciutats, que mitjançant diverses sessions i trobades tenia per objectiu definir un projecte viable i sostenible en el temps, posant en relació l’art, l’educació i el context territorial. Volia ser el germen per instaurar un conjunt de programes propis per cada ciutat, a partir de grups de treball plurals, constituïts per tècnics de diferents àrees municipals, artistes, professores i professors, responsables d’equipaments culturals, responsables d’equipaments educatius i agents culturals externs.

Porositats es va dividir en dues fases. La primera, era un espai d’anàlisi i discussió a partir de models, desitjos, voluntats i possibilitats, orientada a la definició de les línies de base del projecte. La segona era més executiva, de pràctica sobre el terreny i de desplegament del projecte específic a cada ciutat. La major part de les sessions de treball realitzades a cada municipi, varen combinar el debat i l’autoaprenentatge entre els participants10. Amb aquestes sessions es va voler posar en pràctica una metodologia fonamentada en el diàleg entre persones de diferents disciplines i orientada a la definició d’un projecte cooperatiu i experimental. El grup de treball anava donant forma al què es volia fer, al com es podia portar a terme, quan, amb qui i de quina manera. Tot això amb la voluntat de que els membres que constituïen els diferents grups de treball estiguessin implicats en la construcció d’un projecte nou, i el sentissin com a propi. Es varen programar trobades conjuntes, de manera que les tres cèl·lules locals varen tenir intercanvis entre ells per teixir connexions extralocals.

La segona fase va consistir en la posada en marxa dels projectes definits com Modulacions – La Paraula a El Prat de Llobregat11, Memòria a Granollers12 i Terra-Oasi a Terrassa13. Tots ells es varen iniciar amb dimensions i recursos diferenciats d’acord amb les realitats de cada lloc, i de cada projecte. De les tres ciutats, dues d’elles (Prat de Llobregat i Terrassa) han creat estructures prou sòlides per a futures edicions. El Laboratori Porositats partia d’un plantejament transversal, obrint-se a camps d’acció que no li són completament propis (uns pertanyen a joventut, d’altres a cultura, o a educació). També des d’una perspectiva extradisciplinària pel fet de generar espais d’anàlisi i de crítica, a partir d’uns punts de trobada comuns, però mantenint el sentit i l’essència pròpia de l’especificitat de cada lloc (o disciplina). Aquesta idea d’anada i tornada, però també d’espiral transformadora, tal i com ho definia Brian Holmes, estava darrera d’aquesta proposta.

ARTICULAR-SE COM A SISTEMA EMERGENT

Hem dit que les institucions, ja siguin culturals o educatives, són sistemes que gestionen la complexitat. Però dir que un sistema pot ser definit mitjançant una infraestructura que articula la multiplicitat de relacions entre elements diversos, no aporta molt a l’hora d’explicar el comportament d’una institució com un sistema, ja que qualsevol institució és fruit d’un conjunt de mecanismes complexos que s’han de gestionar. Per aprofundir una mica més en aquesta qüestió, plantejarem una visió de la institució com a sistema, des de tres aproximacions teòriques. La primera seria entendre la institució com un sistema que es comporta a partir de les seves lògiques pròpies, tancat en si mateix, és a dir, un sistema autoreferent que es defineix en relació a un altre sistema (p.ex. educatiu, artístic, sanitari …), a partir dels límits que estableix amb els altres o amb l’entorn. L’apertura i la clausura en relació amb l’entorn crea la seva pròpia interdependència (Luhmann, 2000). En aquest sentit, un centre d’art -o un museu- i una escola, atenent que formen part de sistemes propis no podrien actuar com un únic sistema, a no ser que obrin una via nova diferent al sistema artístic i al sistema educatiu establert.

Des d’una altra perspectiva, podem considerar que les institucions inclouen persones (creadors, productors, coordinadors, educadors, vigilants, administració, professorat…), però també idees, missatges, condicions atmosfèriques, qüestions polítiques, normatives, rols, ideologies, lluites de poder, capitals simbòlics, béns materials, maneres de fer… Tot aquest conjunt d’ens poden ser gestionats des de la varietat dels seus components, a través de la relació d’interdependència entre ells, i alhora amb el context (sectorials, de barri o altres agents amb capacitat d’interacció). La coherència del sistema pot ser alterada en el temps o en l’espai, i el seu comportament pot estar determinat per les condicions externes o els mecanismes de control (Burnham, 1968). Aquesta perspectiva de caire ecològic planteja que tots el elements poden formar part i, a la vegada, condicionar el comportament del sistema. La seva configuració passaria per poder gestionar des de la complexitat els diferents elements que hi prenen part, i posar-los en relació amb altres elements externs.

Un tercer plantejament des d’aquesta perspectiva d’analitzar la tipologia sistèmica aplicada a la institució, el trobaríem en relació al concepte de “sistemes emergents” (Johnson, 2003). L’emergència apareix quan un conjunt d’elements relativament simples s’organitza espontàniament i sense unes regles explícites es comporta a un nivell d’intel·ligència superior al de qualsevol dels seus individus per separat. El conjunt d’elements organitzats forma un sistema, i l’evolució de regles simples a complexes és el que s’anomena “emergència”. En els sistemes emergents no hi ha un líder, sinó una xarxa que s’articula i es comunica amb tots els seus membres. La seva força resideix en el conjunt de veus, no en un portaveu, o un líder. Aquest mecanisme d’acció transversal esquiva qualsevol control previsible alhora que obre un espai d’acció potent.

Les institucions com a sistemes extradisciplinars poden transitar entre estadis o concepcions diverses , tensionant-se entre plantejaments propis d’un sistema emergent i la necessitat de definir una estructura organitzativa que ordeni i prioritzi les accions; entre el desbordament de la gestió de la complexitat de cadascun dels elements que el configuren, i l’intent de definir els espais de col·laboració com a pràctica instituent; entre obrir processos extra-institucionals, i tancar formalitzacions acotades pels temps i els espais institucionals; entre la necessitat d’extralimitar, i la por descontrolar-se. Generar un nou espai institucional, des de la idea de sistema emergent, és una idea atractiva per assolir dinàmiques d’implicació cooperativa i resultats menys previsibles però més enèrgics.

LA POROSITAT COM A ESTRATÈGIA

La porositat és la qualitat que permet que les coses es filtrin de manera selectiva, es barregin, es contaminin, interaccionin. I aquesta qualitat ja fa uns anys que vàrem reclamar-la en relació a les pràctiques que posen en relació l’àmbit artístic i educatiu14. Sovint aquestes relacions deriven de la necessitat d’expandir els seus límits i de la voluntat de connectar amb el context social.

Si parlem d’institucions culturals que realitzen activitats amb les escoles, o a la inversa, institucions culturals que realitzen activitats amb els centres d’art o museus, en els darrers anys aquest tipus d’interaccions han crescut i han explorat d’altres vies que van més enllà de la dinamització dels espais expositius o les “maletes pedagògiques”, reconeixent que moltes de les activitats més actuals tenen el seu origen en aquests tipus d’iniciatives desplegades des dels 90′, i encara vigents. En el context català, hi ha diferents models en els que les institucions culturals i artístiques es troben i interactuen, però a grans trets hi ha pocs models molt marcats. D’una banda, aquells que proposen algun tipus de residència artística en l’espai o temps de l’escola, en el que hi intervé un o més agents externs (habitualment un artista i un mediador), i en el que es formalitza alguna cosa de caire excepcional, fruit de l’estreta relació temporal amb la visió artística plantejada. En aquesta línia trobem alguns exemples com Zona Intrusa15, En Residència16, Bòlit Mentor17. En tots els casos es requereix la implicació de les escoles o instituts, i un suport institucional potent per cobrir els honoraris dels artistes, educador i/o mediadors externs. Tots aquests han esdevingut programes que compten amb un llarg recorregut. D’altre banda, hi hauria la tipologia que busca amplificar la presència de les arts a l’escola, potenciant el treball de les educadores i educadors, i limitant la presència d’externs a l’aula, però oferint suport al professorat. En aquest cas, hi trobem Art i Escola18 que genera processos que fomenten les accions en xarxa, i entén l’art com un dispositiu o instrument articulador. En cada edició incorpora un elevat nombre d’escoles (30-36), com un programa més integrador i genèric que potenciador de l’especificitat. Una tercera tipologia, impulsada per museus o centres d’art és la que s’organitza a l’entorn de les seves instal·lacions. Dissenyen activitats i programes per tal que les escoles puguin utilitzar les infraestructures humanes, materials i patrimonials de les institucions culturals públiques. Propostes que moltes vegades s’expandeixen cap a àmbits de l’educació no formal, com són els diferents projectes realitzats a La Panera de Lleida amb col·lectius en situació de vulnerabilitat social i que ha comptat amb la participació de diferents artistes19; o el projecte Habitació 141820 impulsat a Barcelona de manera conjunta pel MACBA i el CCCB, articulat com un espai obert a joves adolescents del barri del Raval; també el programa Som del Barri! Del Museu Picasso21, o Aula al Pati22 que planteja activitats d’intercanvi i col·laboració entre Lo Pati i els centres educatius i d’altres espais formatius de les Terres de l’Ebre. Aquest llistat d’exemples, que no vol ser en cap cas exhaustiu, sí que són propostes totes elles prou rellevants i amb un llarg recorregut que les avala.

Aquests tres models, el de residències artístiques en un espai formatiu, el de xarxes transdisciplinars que potencien el treball dels educadors i la presència de l’art a l’escola, i el de programes que activen o es vinculen a espais d’educació no reglada o educació especial; responen a iniciatives impulsades des dels àmbits artístic-cultural vers l’àmbit educatiu, tot i que la implicació és compartida i participada per part dels dos àmbits institucionals. Però hi ha moltes altres propostes que són iniciativa de les escoles i que cerquen en les institucions culturals suport, acompanyament o simple interacció per a completar i ampliar l’aprenentatge fora dels espais habituals. En aquest cas el que hi ha és la proliferació de singularitats pròpies que es defineixen en funció de cada cas, i que s’insereixen en el model de “treball per projectes” que moltes escoles ja incorporen. Tot i l’evidència de nombroses iniciatives, el que si que caldria remarcar és que les polítiques culturals i les polítiques educatives no han estat suficientment poroses per poder contribuir a incorporar aquests espais de contaminació que han emergit en els darrers anys. La major part d’iniciatives han anat configurant-se de manera discreta i queda pendent veure com tot plegat es tradueix en polítiques i programes més amplis.

Tot i que les arts i la cultura han perdut progressivament presència curricular en l’espai educatiu, és molt important dissenyar i teixir membranes de connexió entre l’art i l’educació. Aquesta relació es configura com un espai d’oportunitats, que molts agents culturals i educatius han aprofitat per a obrir noves vies de treball, i poder incidir activament en el context social. Desplegar projectes i mecanismes d’aprenentatge fonamentats en fer coses i en esdevenir partícips de les coses, és també una manera d’entendre que la relació entre art i educació esdevingui generadora de continguts, metodologies i espais d’experimentació.

El món de les arts necessita abordar noves “qüestions d’interès” i plantejar nous models de treball per tal de mantenir-se viu. És el mateix que li passa al món de l’educació si no vol entrar en un procés de zombificació. Cal institucionalitzar noves pràctiques experimentals des de la hibridació transversal, cercant escletxes que possibilitin la seva configuració en territoris encara per definir o que cal redefinir, per contribuir a la seva articulació o transformació. L’activació de processos que posin en relació l’art i l’educació pot contribuir –i ha de fer-ho- a obrir i abordar noves qüestions d’interès. “Les membranes que protegeixen tant els espais de l’art com els de la pedagogia han de ser poroses per tal de que els fluxos entre els uns i els altres es produeixin”23. Fluxos que hauran de transformar les pròpies pràctiques com a tal, començant per plantejar una revisió de conceptes, metodologies, formalitzacions, espais, temporalitats, relacions, agents, públics, accions comunicatives i, finalment, estructures.

Cal analitzar les experiències existents que relacionen l’art i l’educació per a recollir-les en unes polítiques culturals i educatives que permetin treure el millor profit de les mateixes. Aquestes polítiques, però, han de permetre que aquestes pràctiques / experiències es renovin i se’n generin de noves des de la perspectiva d’articular-se com a sistemes emergents. També des d’un plantejament extradisciplinar, de manera que la cultura i l’educació es trobin en un lloc comú, però que després puguin retornar als respectius àmbits de coneixement per tal que l’espai comú no sigui un lloc on tot es dissol.

Bibliografia

Beck, Ulrick (2002), Libertad o capitalismo. Conversaciones con Johannes Willms, Barcelona, Paidós.

Burnham, Jack (1968). “System Esthetics”. Artforum

Fernández Gonzalo, Jorge (2011). Filosofía zombi. Barcelona, Anagrama.

Geoffrey M. Hodgson (2006). ¿Qués son las instituciones?. En CS No. 8, 17 – 53, julio – diciembre 2011. Cali – Colombia ISSN 20110324

Johnson, Steven (2003). “Sistemas emergentes”. Fondo de Cultura Económica: México.

Luhmann, Niklas (2000). “Art as a Social System”, Stanford University Press: Stanford.

Luhmann, Niklas (2004). “Sociedad y sistema. La ambición de la teoría”. Ed. Planeta: Barcelona

Parramon, Ramon; Porres, Alfred (Directors) (2012). Mecanismes de Porositat. Interseccions entre art, educació i territori. Vic, ACVic-Eumogràfic,

Rancière, Jacques (2003). El maestro ignorante. Cinco lecciones sobre la emancipación intelectual. Editorial Laertes, Barcelona.

Rutherford, Jonathan (2003). Categorías zombis: Entrevista a Ulrich Beck, en Ulrich Beck y Elisabeth Beck-Gernsheim, La individualización. El individualismo institucionalizado y sus consecuencias sociales y políticas. Barcelona, Paidós,

Sandra Trienekens & Wouter Hillaert (2015). Art in transition. Manifesto for participatory art practices. De¯mos & CAL-XL, Brussel, 2015

VV.AA. (2008). Producción cultural y prácticas instituyente. Líneas de ruptura en la crítica institucional. Madrid, Traficantes de Sueños.

1

Geoffrey M. Hodgson (2006). ¿Qués son las instituciones?. En CS No. 8, 17 – 53, julio – diciembre 2011. Cali – Colombia ISSN 20110324

2Aquesta recerca s’ha iniciat el 2017 a partir d’un projecte conjunt entre Montserrat Moliner i Ramon Parramon, en el que s’analitza els efectes que tenen els processos col·laboratius i les organitzacions assembleàries en relació amb les pràctiques artístiques contemporànies. La publicació dels resultats es preveu per a 2018.

3Jonathan Rutherford (2003). Categorías zombis: Entrevista a Ulrich Beck, en Ulrich Beck y Elisabeth Beck-Gernsheim, La individualización. El individualismo institucionalizado y sus consecuencias sociales y políticas. Barcelona, Paidós, pp. 339-355.

4Beck Ulrick (2002), Libertad o capitalismo. Conversaciones con Johannes Willms, Barcelona, Paidós, p. 14.

5IDENSITAT és un projecte d’art que experimenta, mitjançant processos creatius, formes d’incidir en el territori en les seves dimensions espacial, temporal i social. S’articula com a sistema que incorpora altres projectes, accions o intervencions que es despleguen en diferents espais i contextos. Impulsa un conglomerat d’estratègies per dur a terme activitats que combinen recerca, producció, gestió, educació i comunicació. Un sistema que alhora es fonamenta en dinàmiques col·laboratives per tal de posar en relació les pràctiques artística contemporànies amb altres disciplines, i desenvolupar mecanismes connectables a determinades òrbites de l’espai social. Veure https://idensitat.net

7Segons el pressupostos de la Generalitat de Catalunya del 2010 al 2014 el pressupost de cultura va caure fins un 26%, del 2014 al 2017 hi havia en projecte recuperar fins un 16,9%. Font: Pressupost del Departament de Cultura. Projecte 2017. Generalitat de Catalunya. Servei General. Gabinet Tècnic. http://cultura.gencat.cat, consultat el 20-12-2017

8“Este movimiento adelante y atrás, o más bien esta espiral transformadora, es el principio operativo de lo que llamaré investigaciones extradisciplinares”. Holmes, Brian (2008). Investigaciones extradisciplinares. Hacia una nueva crítica de las instituciones. A VV.AA. (2008). Producción cultural y prácticas instituyente. Líneas de ruptura en la crítica institucional. Madrid, Traficantes de Sueños, pp. 205.

9Per a més informació sobre el projecte veure els webs: https://www.acvic.org/ca/projectes-educatius/2252-laboratori-porositats-2; https://www.diba.cat/es/web/oda/porositats

10 El Laboratori Porositats va ser implementat entre ACVic Centre d’Arts Contemporànies i el Programa d’Arts Visuals de la Diputació de Barcelona en col·laboració amb els municipis de Granollers, Prat de Llobregat i Terrassa. Es va portar a terme entre febrer 2016 i juny 2017. A la primera part (febrer-juliol 2017) es va concretar la part de definició de cada projecte amb la configuració de tres grups de treball en el que hi varen participar unes 40 persones entre els tres municipis. El projecte Porositats estava dirigit per Ramon Parramon (ACVic), i desplegat en col·laboració amb Anna Crosas (Diputació de Barcelona), Maite Palomo (ACVic), i els responsables tècnics de cada municipi, que alhora havien convidat els diferents agents per implicar-se en el grup de treball: Lluc Mayol – Cristina Castells (El Prat de Llobregat), Susana Medina (Ajuntament de Terrassa) i Glòria Fusté (Museu de Granollers).

11http://www.elprat.cat/la-ciutat/guia-agenda/modulacions-la-paraula-practiques-artistiques-i-educatives-experiencia-pilot

12https://www.museugranollers.org/porositatslab/index-lab.html

13https://terraoasi.wordpress.com/

14Parramon, Ramon (2012). Mecanismes de porositat. A Parramon, Ramon; Porres, Alfred (Directors) (2012). Mecanismes de Porositat. Interseccions entre art, educació i territori. Vic, ACVic-Eumogràfic, pp.10

15http://www.mataroartcontemporani.cat/posts_projectes/zona-intrusa/

16http://www.enresidencia.org/ca

17http://www.bolit.cat/cat/bolit-educa/bolit-mentor.html

18https://www.artiescola.cat/ca/que-es

19http://www.lapanera.cat/home.php?op=62&module=editor

20https://www.habitacio1418.org/

21http://www.bcn.cat/museupicasso/ca/educacio/som-del-barri.html

22http://aula.lopati.cat/presentacio/

23Parramon, Ramon (2012). Mecanismes de porositat. A Parramon, Ramon; Porres, Alfred (Directors) (2012). Mecanismes de Porositat. Interseccions entre art, educació i territori. Vic, ACVic-Eumogràfic, pp.10